No me ha de cegar el ser yo hijo de Tortosa ni el amor que la tengo y que siempre la tendré, hasta el punto de disculparla del todo por haberse divorciado de Cataluña, cuando la justa demanda de sus mal hollados fueros; la defenderé sin embargo como à madre, y haré que caiga la culpa sobre quien la tuvo, que no fue tortosin por vida mia...”

 
Us conto un fet personal: Jo vaig vindre a viure a Tortosa l’any 1965. Em va sobtar l’afirmació, corrent en aquella època: “Ni catalans, ni valencians, som tortosins.” Doncs bé, l’any 1842, Tió feia en nota a peu de pàgina aquestes afirmacions:
 

He observado que casi se ha hecho proverbial la respuesta que damos [es refereix als tortosins] á los que nos preguntan de que nacion, provincia, partido ó poblacion somos. — De Tortosa.— La mayor parte de los que la oyen la toman por ridícula sin ver el gran fundamento que tenemos para darla. Acaso no hay una población en el mundo de mas cordialidad y mas amor: do quier que nuestros compatricios se encuentran, forman círculo separado de los demás, como si recelasen que no han de encontrar mas que entre ellos la sinceridad de corazón y la verdad de los afectos. Se engañan; pero ¿deja por eso de manifestarse en lo mismo una prueba de que todos no formamos mas que una familia, y que la queremos mas en cuanto mas de ella nos separamos? Ya sabemos que somos catalanes, pero ¿nuestra habla es catalana? ¿son catalanas nuestras costumbres? En aquella no hay la enérgica aspereza del catalán, al contrario siendo mas suave, se dulcifica todavía mas por el contacto con Valencia y Aragón, y nuestra indolencia deducida de la riqueza de nuestro país nos separa en mucho del industrioso afan de los habitantes internos de Cataluña. Si debiese formarse parangon de cada cosa que separa nuestros caracteres acaso seria dificil manifestar quienes valemos mas ó menos; pero por nuestra índole que es algo aragonesa nos contentariamos acaso siendo peores.

 

Quants de tortosins se sentirien identificats ara, any 2005, amb aquestes afirmacions?

 

6. EPÍLEG

 
Podríem dir moltes més coses de Tió: hem vist que era un home de caràcter decidit i emprenedor, però també haguéssem pogut parlar d’una certa incoherència, ja que en un dels articles titulat Ilusiones vendo, critica les rifes i loteries i ell era un jugador.
 

Sabem que va ser posseïdor d’una gran cultura, periodista, advocat, poeta i autor dramàtic, políticament progressista, espanyolista, enemic de les ingerències estrangeres en els assumptes nacionals, especialment de l’anglesa, però no hem pogut parlar del concepte que tenia de la dona, que devia ser molt elevat si pensem com eren les heroïnes de les seves obres teatrals: dones que per amor eren capaces d’abandonar família, benestar econòmic i posició social i sortir en busca de l’home estimat o seguir-lo a l’exili.

 

Creiem que de ben jove, com a bon romàntic, ja era un desencisat de la vida, que trontollava entre la religió i l’escepticisme... Tot plegat no ens ha d’estranyar que la frase que millor el defineix i que trobem repetida a les obres que tracten d’ell, gairebé sense excepció, sigue “Pobre Tió!”

 

I permeteu-me que per cloure esta xerrada us proposi una excursió.

 

Si aneu a Barcelona, a la vora de l’església del Pi, on posen les parades els artistes, penseu que al fons, a l’esquerra, comença un carrer estret, el carrer de l’Ave Maria. La primera de les portes, la número dos, és la casa on va viure els darrers anys de la seua vida aquest jove tortosí que potser hagués arribat a ser una de les figures de la literatura romàntica, però que una malaltia, en aquell moment incurable, li va trencar les il·lusions que li quedaven als vint-i-vuit anys. Allí dediqueu un record al “pobre Tió!”

 
Moltes gràcies.
 
 
 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12