El espejo de las venganzas és l’última que va escriure. Es va estrenar el 20 de maig de 1844, uns mesos abans morir. La intriga amorosa es situa en temps del rei Pere II el Gran de Catalunya; qui s’enfrontà als francesos per la possessió de Sicília, la corona de la qual pretenia per estar casat amb Constança, filla del rei mort precisament a mans dels francesos.

 

Però anem a veure el primer drama, El castellano de Mora, que és on hem localitzat més influències. Primera, trobem un argument semblant al de El trobador, de García Gutiérrez: a les dos obres els protagonistes adquireixen fama per mèrits propis, però cauen de cop en saber-se el seu origen, ja que sembla que són fills d’una bruixa; el final és desgraciat (com se sol dir només queda l’apuntador).

 

Segona, hi ha un fragment que sembla inspirat en la novel·la morisca del renaixement espanyol, El Abencerraje; a les dos obres, un noble cristià fa presoner un cabdill àrab, però el deixa en llibertat per a què pugui anar a veure la seua estimada.

 

I tercera, dins l’obra tracta un tema medieval que li devia ser molt grat, ja que el trobem en dos versions diferents, una en esta obra i altra com a romanç, publicat de forma incompleta per Mestre.

 

El fet va ser el següent: El rei Lluís VII de França, casat amb Isabel, filla d’Alfons VII de Castella, va a Burgos per a queixar-se què —segons li han contat males llengües—la seva dona no era filla legítima del rei, sinó que l’havia tingut d’una concubina, a més, jueva. El rei-emperador Alfons VII li dóna les explicacions pertinents i el rei de França queda satisfet.

 

A l’obra de teatre Tió fa intervenir el personatge principal, Rodrigo, d’una manera més pròpia del que avui diríem un heroi “de pel·lícula”. La cosa va així: Després del parlament de l’emperador en defensa de l’honor de la seua filla, Rodrigo surt al mig de la sala “y en alta e inteligible voz dijo: “follón y villano es que no caballero, quien contradiga a su alteza, y si alguno tan atrevido hubiere, que sostenerlo quiera, lugar señale, y armas elija que yo lo contrario digo.” Una sortida molt “teatral” que contrasta amb el romanç, del qual ara sentireu dos fragments, on podreu notar la imitació que feia de la llengua de l’època medieval:

 

Malas lenguas han fablado

que Alfonso, rey de Castilla,

cayó en mal caso de amor

con una fembra judía,

e que deste amor bastardo,

pasados que fueron días

preñez avino a la fembra,

e al rey Alfonso una fija.

Lenguas que tramaron tal

e mintieron desta guisa

para mancillar al rey

forjan hoy otra mentira.

Dicen que el fruto mestizo

de sangre real e judía

ciñe en el reino de Francia

corona no merecida;

que el rey de España se calla

cuando el de Francia se irrita

e que mal obra el primero

si a duda el segundo incita

sin curar de desmentir

al que miente desta guisa.

 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12