Us preguntareu: “A què ve esta digressió?” És que anem a parlar de la cultura de Tió. Tió era un home que posseïa una gran cultura. Sabem que des de petit acostumava a passar-se hores llegint i que el mateix feia de gran. És llàstima que no s’hagi conservat la seua biblioteca particular, perquè havia de ser interessant. Devia estar complementada per les dels diaris on va treballar —ja sabeu que, en aquells temps, alguns dels diaris tenien unes biblioteques que podien arribar als cinc o sis mil volums, els quals deixaven en préstec als subscriptors.

 

Podem deduir algunes de les lectures pels seus treballs, sobretot en el camp històric, ja que les obres dramàtiques les ambientà en l’Edat Mitjana i també en va fer tocant a altres períodes històrics. Però est camp, tot i ser important, no va ser l’únic.

 

En efecte: Tió era advocat; això suposa la lectura de nombroses obres relacionades amb el dret. Va fer alguns treballs, segons Mestre “referents als bens vinculats, al matrimoni i als contractes”, que avui no són a l’abast del públic.

 

Tió era periodista: havia d’estar informat per força dels esdeveniments més importants, tant de dintre com de fora d’Espanya.

 

Li agradaven les llengües. Podia escriure en castellà i francès i per suposat que coneixia el català, no tan sols perquè era tortosí, sinó perquè als diaris on va treballar, es publicava —avui diríem per fascicles— el diccionari català més important fins aquell moment, obra d’una altra figura de parla tortosina: Pere Labèrnia. Donem la raó a Mestre quan diu que, si hagués viscut uns anys més, amb tota seguretat s’hauria incorporat al moviment de la Renaixença com ho feren altres escriptors de la seua generació.

 

Veurem més extensament la part de coneixements d’història, tant en obres d’esta matèria com aplicada a les obres dramàtiques. Començarem per estes:

 

De la història antiga treu la idea i personatges per a Un rey por fuerza, referent a la coronació de Wamba, ubicada a les acaballes del regne visigot.

 

A l’Edat Moderna situa l’acció de Quevedo, drama en prosa escrit el 1838 en col·laboració amb Salvador Collar. A l’escriptor Quevedo se li ha atribuït qualsevol cosa i ells també n’afegeixen la seva. Conten de forma lliure les causes de l’anada de l’escriptor a Itàlia: fuig d’una acusació d’assassinat, ja que ha matat en duel un militar, de la dona del qual estava enamorat, encara què en disculpa de Quevedo s’ha de dir que no sabia que la dona era casada. És cert que la crítica va afirmar molt de temps que havia estat desterrat per matar en duel un home a qui havia vist que bufetejava una dama, però sembla que tampoc no és veritat aquest desterrament. El segur és que a Itàlia va anar al servei del duc d’Osuna, virrei de Sicília i després de Nàpols, del qual fou en part confident, en part espia.

 

Contemporània dels fets que conta és l‘obra titulada El pronunciamiento de Barcelona. Segons Mestre, la va escriure en 5 hores, el novembre de 1842, després de l’aixecament popular en contra del govern d’Espartero. D’ella n’heu sentit un fragment abans.

 

Ja hem dit que a Catalunya se’l coneix per introduir als seus drames personatges de la nostra terra: el primer en què ho va fer va ser Generosos a cual más; Tió situa l’acció durant l’alçament de Catalunya contra el rei Joan II a causa de la mort del Príncep de Viana. Inclou en un dels papers la figura del poeta Ausiàs March.

 

A Alfonso III el liberal, considerada com la seua millor obra, el protagonista és el propi rei de la confederació catalano-aragonesa. Alfons es veu embolicat en una conspiració mitjançant la qual la noblesa pretén fer-lo fora del tron i, al mateix temps, es troba en un problema amorós d’impossible solució. De fet, Alfons té com a sobrenom “El Liberal” per les concessions que va haver de fer a la noblesa aragonesa i a la valenciana, sempre revoltades contra ell. Ara bé, Tió canvia en favor de les seues pròpies idees polítiques les aliances d’aquest rei i fa d’ Eduard I d’Anglaterra, aliat seu, una mena d’enemic i, en canvi, li ofereix el major respecte el rei castellà Sanç, que, en realitat, va ser un dels seus principals opositors.

     
     

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12