Després de seguir amb paraules semblants, comparant les virtuts de l’heroi, Rodrigo, amb les seues mancances, acaba el monòleg dient:

 

“No temo, Dios injusto, tu castigo,

al infierno confío mi venganza

y porque mi furor a ti no alcanza

cien veces, mil y mil, yo te maldigo”.

 

Però, en realitat, les expressions dites sobre Déu i altres com “Voto a Dios” o “Voto a Cristo”, encara que censurades pels espectadors, eren freqüents dins el teatre romàntic, ja que est presenta la característica d’una certa fascinació pel mal, amb personatges rebels. La major part dels dramaturgs les van emprar a les seues obres, per la qual cosa no les podem acceptar com a prova de la irreligiositat de l’autor.

 

És també conegut que va tenir problemes amb les autoritats eclesiàstiques a causa de les traduccions d’autors francesos, els quals a algunes obres feien crítica de la doctrina de l’Església catòlica i així podem llegir opinions com les següents a la traducció que Tió va fer de Lelia, de l’escriptora George Sand (opinions que és possible que més d’un catòlic subscriuria ara):

 

“...no soy ateo si violo los mandatos de la Iglesia, porque esos mandatos son insuficientes para el tiempo en que vivimos y la Iglesia tiene derecho y poder para reformarlos, puesto que debe arreglar sus instituciones a los derechos y necesidades progresivas de los hombres [...] ¿Por qué habiendo sido la expresión de los perfeccionamientos sucesivos de la humanidad y marchado gloriosamente en frente de la civilización, se ha dormido al fin de su jornada sin acordarse del día de mañana?”

 

Es conserva també una carta de 1844, dirigida a Joaquim Roca i Cornet, on diu clarament que té problemes amb les autoritats eclesiàstiques, per la qual cosa li demana que faci de mitjancer davant el Bisbe de Barcelona. Aquestos problemes l’amargaren els últims dies. Mestre suposa que la causa fou la traducció de Los Misterios de París, de Sue, obra no autoritzada per l’Església.

 

La nostra opinió és que, més que un descregut, era un desesperançat, com ho van ser gran part dels escriptors romàntics; era una persona que al mateix temps que té unes grans ànsies de viure i de crear, veu que la seua vida acabarà prompte, minada per la malaltia més terrible d’aquells temps, que l’afecta de molt jove, que en certes temporades el devia tenir sense poder treballar i que acabà per portar-lo a la mort als vint-i-vuit anys, quan una persona encara no ha donat el millor d’ella mateixa.

 

Ho podem veure als seus articles periodístics: De tres de novembre de 1841 és  Una calavera y yo, en el que conta un passeig pel cementiri el dia de Tots Sants. Allà veu tombes i epitafis que considera símbols de la vanitat humana. Agafa una calavera i se l’endú a casa.

 

Allí tots dos es posen a parlar; ell, entre altres reflexions, li diu: “Perdí mi infancia en un colegio, mi juventud en una universidad, mi edad lozana en un gabinete y mi vejez en las academias. Olvidé que había nacido para ser dueño y señor de la naturaleza, que para mí crecían las flores...

 

Dos mesos més tard, publicà un altre article, titulat El loco, en què vol recordar un amic de l’adolescència, “Fernando N., un amigo muy querido”, amb el qual somiava fer grans coses —fins i tot morir màrtirs en defensa de la fe—, però , en créixer, la vida els va desenganyar:

 
 
 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12