Com a comentari final d’aquest apartat, podem dir que enfonsar Anglaterra ja ho havia intentat Napoleó abans que Tió ho digués i més endavant ho intentarà Hitler, tots dos sense èxit, per la qual cosa haurem de pensar que no és gens fàcil el fer-ho. I respecte al que diu a l’últim vers “el sol que nos alumbra robarían; queda clar que ja ho intenten fer quan vénen a l’estiu, el que passa és que els hi cobrem a molt bon preu.

 

4. RELIGIOSITAT

 

Ha estat discutida l’ortodòxia religiosa de Tió. Devia tenir fama de poc creient perquè així ho diuen alguns escriptors de l’època que fins i tot afirmaren que l’obra Cartas a un escéptico en materia de Religión, de Jaume Balmes, li anava destinada. Mestre ho rebat; fa protestes en favor de la religiositat de Tió i remarca l’amistat que existia entre tots dos personatges; proposa que, en tot cas, haurien pogut discutir sobre temes religiosos com es feia a les dites “controvèrsies de Seminari”; a més, afegeix, en vida de Tió només es van publicar 14 de les 25 cartes.

 

Quins podien ser els motius de l’afirmació dels seus contemporanis?

 

Una vegada instal·lat definitivament a Barcelona, Tió devia fer la vida d’un catòlic normal amb assistència a la missa dominical, ja que en un dels seus articles es queixa amargament del soroll i poc fervor que hi havia en algunes de les funcions religioses. També freqüentava la companyia de Jaume Balmes, qui el va confortar en el moment del seu traspàs. Gras conta un parell d’anècdotes d’esta amistat amb el pare del nostre poeta com a protagonista, que ens diuen també la poca confiança que l’home tenia en la religiositat del seu fill. En direm una de breu:

 

En una ocasió, passejant pare i fill per la Rambla, un capellà jove d’aspecte malaltís [era Balmes] saludà el poeta; el pare es va estranyar i li va preguntar: “Què és a tu a qui ha saludat aqueix capellà?

 

—Sí senyor, som amics —li respongué.

—Serà un cap de barana com tu —sentencià el pare—. Me jugaria un dit de la mà que deu ser algun desfrarat”.

 

Queda clar que l’hauria perdut, el dit; sembla que el pare devia tenir tan mala sort al joc com el fill.

 

En els seus escrits podem trobar alguns indicis del perquè era tingut per poc creient; veiem alguns exemples:

 

Segons Xavier Fàbregues[2], certs paràgrafs del drama El castellano de Mora van provocar un escàndol la nit de l’estrena i el nostre amic va haver de retirar l’obra i rectificar uns fragments que podien constituir una ofensa a la divinitat. Així i tot, encara resten passatges conflictius: si deixem a banda expressions soltes, com “Cuerpo de Dios” per considerar-se típiques de l’època de l’acció, hi ha un fragment on Pelayo, un dels protagonistes, personatge que se sent postergat per son pare, impreca el Cel per la seva deformitat física i moral:

 

De qué crimen, dios bárbaro, fui reo

que aun antes de nacer me castigaste?

Con un cuerpo deforme me criaste

y me diste un espíritu aun más feo.

 

 
[2] En “Del sainet al drama romàntic”, dins  Aproximació a la història del teatre català modern, Curial, pp. 36-37.
 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12