Partidari de Prim, que havia recolzat la ciutat, li dedica aquest fragment:

A tu voz, bravo Prim, aliento cobra,

vuelve la España a sus antiguos días,

responde su valor, su aliento obra

y cortando a cercén tramas impías

muestra que con sus bravos basta y sobra

sin extrañas logreras granjerías.

¿Repelimos la Francia en dura guerra

y esclavos nos pretende la Inglaterra?

Ridícula ilusión, no somos chinos,

pues duchos en desgracias y en reveses

podremos continuar por mil caminos

antes que presa ser de los ingleses;

 

Pocs dies després, Prim es posava al costat del govern central i el general reusenc, a qui  els barcelonins en lloc de “Compte de Reus” li deien “Comte de Res”, manava bombardejar una vegada més la ciutat. Què devia pensar Tió en veure els fets, és cosa que no sabrem mai. Per cert, l’al·lusió a los “chinos” es deu a què en aquells anys Anglaterra i Xina s’enfrontaven en la “Guerra de l’opi”.

 

Permeteu-me un petit parèntesi literari: Bé ens diu Gerard Vergés a l’obra abans citada que als romàntics els perd “el reble”, i Tió no pot ser una excepció; paraules que només serveixen per omplir el vers i altres tan mal triades per a la rima com algunes de les que heu sentit abans (i més que en sentireu) llastren la seua poesia.

 

Hem sentit com s’enfronta amb Anglaterra, nació de la qual fou un enemic acèrrim, a l’igual que la incipient burgesia industrial catalana. No perd ocasió de criticar-la a les seues obres. Per exemple, a Alfonso III el Liberal hi ha unes escenes on l’ambaixador d’Anglaterra es troba davant el rei; a l’acte III, escena VI, l’atac és esfereïdor:

 

Nación por el señor abandonada

en medio de la mar, como leprosa

que las otras naciones no dañara

de los pueblos humanos apartóla...

(...)

Inspiroles entonces su codicia

insidias falsas, viles, tenebrosas

y suplieron así las nobles armas

con asechanzas de traidores propias.

Medraron con intrigas desde entonces

y con intrigas medran, mas sin honra.

Si el mundo entero conocer pudiera

de Inglaterra las artes sediciosas,

hasta hundirla en el fondo de los mares

no cesara tal vez!

 

Ja abans, a les obres més revolucionaries havia escrit versos com:

 

Malditos son de Dios estos isleños

que pretenden soberbios sojuzgarnos,

sus riquezas consisten en los leños

con que surcan el mar para insultarnos,

la España es el jardín de sus ensueños

y es tan grande su afán para robarnos,

que en su eterna ambición, si ellos podían,

el sol que nos alumbra robarían.

 
 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12