3. PENSAMENT POLÍTIC
 

La primera meitat del segle XIX va ser un temps de gran efervescència política a Espanya. A la mort del rei Ferran VII, es lluita per la Corona: comencen les guerres carlistes que tindran un dels focus més importants a Catalunya. Aquí s’enfronten principalment les ciutats, liberals, amb el camp, més aviat partidari dels carlistes. Dins els liberals no hi ha unitat, sinó dos grans grups: moderats i progressistes; també hi ha demòcrates, republicans... Afegim-hi un moviment obrer incipient.

 

Al 1840 la mateixa ciutat de Barcelona estava prou dividida: els moderats recolzaven la reina regent Mª Cristina; en canvi, els progressistes eren partidaris del general Espartero, que va adquirir gran popularitat en aquell moment gràcies a dos fets: el primer, per haver aconseguit la pau al front del nord amb el conegut com “abrazo de Vergara” i el segon per haver acabat la guerra en derrotar el general tortosí Cabrera. Espartero aconseguí fer fora Mª Cristina i es proclamà regent. Es presentava com el salvador d’Espanya i Barcelona el recolzà.

 

L’any 1842, però, les coses havien canviat. Espartero s’enfrontà a Catalunya per voler aplicar un aranzel lliurecanvista que afavoria les importacions angleses en perjudici de la indústria catalana. Això, juntament amb l’intent per part de la ciutat d’enderrocar la muralla de la Ciutadella va fer que Barcelona s’enfrontés amb aquell a qui havia ajudat a pujar al poder. Van ser les revoltes populars conegudes com Bullangues de 1842, de resultes de les quals Espartero va donar l’ordre de bombardejar Barcelona des del castell de Montjuic.

 

El 1843, una nova insurrecció va provocar la caiguda del regent; a Barcelona es digué la “Jamància” i fou terrible: el resultat va ser un nou bombardeig des de Montjuic i, com l’anterior, la revolta tampoc no va servir als barcelonins per aconseguir els seus objectius.

 

Imagineu-vos dins d’esta Barcelona un noi de 25 anys amb el cap farcit d’idees liberals, advocat, periodista, poeta... va d’un lloc a un altre informant-se, discutint, escrivint... exposant les seues idees en tots els medis: tertúlies, premsa, teatre...

 

Aquest noi, Jaume Tió, participà activament a la revolta del 42, fet que reflectí a l’obra El pronunciamiento de Barcelona, escrita els mateixos dies en què es va produir, de la que extraiem aquestes estrofes d’entre les citades per Mestre. En elles podem apreciar el seu ideal espanyolista:

 

Unión, sí; santa unión nos fortifique

y el germen al quitar de la zizaña

una sola bandera nos indique

cuál es el porvenir de nuestra España.

Maldito quien la patria sacrifique

para el medro y el bien de gente extraña;

más nos vale una choza en nuestra tierra

que el Windsor y el Westminster de Inglaterra.

 

També tingué participació activa a les del 1843: lloa la ciutat en estos versos:

 

No olvides ¡oh ciudad! Tantos cohechos

en un día nefasto perpretados;

de las llamas salidas de tus techos

tus bellos edificios arrasados,

vertiendo sangre los más nobles pechos,

a mansalva mil crímenes colmados,

y durante tu tétrica agonía

el regente brindando en una orgía.

 

Això de l’orgia, a banda de ser una paraula grata als romàntics es refereix a què es va dir que Espartero contemplava el bombardeig des de Sarrià, mentre celebrava un gran banquet, deixant fer.

 
 
 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12