En aquest resum hi ha unes dades molt importants: la data del naixement i la de la mort: si tenim en compte que Tió va néixer el 1816 i va morir el 1844 ens adonarem que només va viure 28 anys; doncs bé, en aquest temps tan curt va ser capaç d’escriure quatre obres teatrals estrenades (altres de més curtes no ho foren mai), articles de costums, moltes traduccions de novel·les franceses i un cert nombre de poesies. Poca cosa es conserva de tot això; una de les raons és que pel fet de morir tuberculós es van cremar totes aquelles pertinences que es creia que podien ser portadores de la malaltia.

 

Tot seguit intentarem donar un cop d’ull a alguns aspectes de la personalitat d’est escriptor buscant trets del caràcter i de la forma de pensar tant en la seua vida com dins dels escrits que conservem d’ell, encara que, per qüestions de temps no en podrem aprofundir massa. Així esbrinarem primer els que creiem que foren els principals trets del caràcter, i després el pensament en els següents àmbits: la política, la religió y la cultura.

 
 
2. CARÀCTER

 

Si ens preguntem pel seu caràcter, hem de dir necessàriament que posseïa dos trets fonamentals: la inquietud i la decisió. Era un home “llançat”, que quan tenia una idea no el deturava res ni ningú fins que la veia aconseguida. Ho podem comprovar seguint alguns dels fets principals de la seua vida.
 

Fixem-nos: Estudia a València, però no aguanta ni un curs acadèmic; esta ciutat li resulta “petita” i, als 19 anys, marxa sense permís del pare i sense diners, cap a Barcelona. No aconsegueix el que volia (tampoc no sabem què era) i se n’ha de tornar a Tortosa a demanar que el seu pare el perdone. De nou a València aparentment penedit, no s’hi estarà ni dos mesos: se’n va a Barcelona, torna a València i tot seguit fuig cap a Madrid. Tampoc no li va bé i de Madrid surt, a peu i mort de gana, cap a Tortosa a demanar altra vegada el perdó patern.

 

El següent curs anirà a estudiar a Barcelona, però el que no farà és estudiar: l’objectiu és ara París i cap allà se’n va; però, com no té diners, no pot passar del sud de França d’on se’n torna fracassat.

 

Ja sabem que a la vida les coses sempre poden anar pitjor i així li passa: el fa presoner una partida de carlistes, els quals l’obliguen a anar amb ells, juntament amb altres presoners, exposats a ser afusellats en qualsevol moment. Segons Tió mateix contarà després en carta al tortosí Joaquim de la Huerta, resisteix amb dignitat la difícil situació fins que aconsegueix fugir (va dir que anava a fer unes necessitats i va desaparèixer en mig d’una nevada).

 

Qualsevol altra persona menys decidida se n’hagués tornat cap a casa, però Tió, un cop es veu lliure, pren la direcció de França i ara sí aconsegueix arribar a París. Allí té la sort de conèixer el cònsol espanyol que l’ajuda i amb qui torna un any després a Madrid. L’estada li ha servit per a fer amistat amb altres escriptors i, sobretot, per a assolir un domini de la llengua que més avant li permetrà guanyar-se la vida traduint obres franceses  al castellà.

 

Podem veure també la decisió en altres aspectes, per exemple, en els estudis: ha interromput la carrera de dret que va començar a València, però la continuarà a Barcelona i aconseguirà acabar-la set anys després, encara que no tindrà pràcticament temps d’exercir l’advocacia.

 

I fins i tot és decidit en els vicis, i això que li resulten cars. Sembla que era un jugador empedreït ja des de la seva estada juvenil a València, on el fet de perdre al joc els diners que tenia per a pagar la manutenció va ser el detonant de la fugida cap a Barcelona. El vici li devia continuar de gran, doncs així ho demostra l’anècdota que ens conta Gras de com es va veure obligat a trencar les relacions amoroses amb la poetessa Josepa Massanès. Fem un esforç d’imaginació:

 

És la vigília de Nadal. Pels carrers de Barcelona passen els vianants embotits dins les capes. Entre ells una figura va ràpida, va amb roba d’estiu perquè ha perdut al joc i per fer front al deute ha hagut d’empenyorar la que portava. És Tió que va a casa de la seua estimada.

 

Truca a la porta i el pare —que no li tenia massa afecte— surt a obrir; en veure com anava vestit li pregunta: “Vostè sap en quin mes estem?” Tió és viu i troba de seguida la resposta: “Sí, senyor, en el de l’amor, i ell me porta a n’aquesta casa”. La llàstima va ser que el futur sogre no va quedar convençut i li replicà: “S’ha equivocat: estem en el de les capes. Vagi a trobar algun amic que n’hi deixi una.” I li va tancar la porta als nassos, trencant-se així un idil·li que ja durava algun temps.

 

I és que Tió va tenir tan mala sort a la vida que ni tan sols no li era vàlid aquell refrany de “Desafortunat al joc, afortunat en amors”.

 

1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12